Donem la benvinguda a les Mòniques, el grup d'artistes residents 2023/24

Relatoria poètica d'Alejandro Santaflorentina.

Sala d’actes del Santa Mònica. Una vintena de cadires en cercle. A cada cadira hi ha una caixa sorpresa, però tothom sap que conté una tassa. Li diuen a la Marta “vull el té promès” i ella queda confosa. Havia entès “Vull el teu promès”. Les tasses s’omplen de té i cafè. De moment, sense intercanvi de parelles. Els cossos es van reunint a l’espai. Les camises i les bosses es pengen de les cadires. Les mans i les galtes es toquen i es reconeixen.

(...)

Els cossos seuen a les cadires. Tot comença amb una frase: “Avui és el dia que esdeveniu Mòniques”.

(...)

De cop, se sent una veu que parla. Què passaria si això fos un scape room del qual no pots sortir fins desfer els models preexistents que tens al cap? La veu desitja que els processos que comencen vagin teixint un vestit de plaer per caminar amb ell. Però quan la veu calla, es segueix parlant del glossari com si no hagués passat res. És curiós, perquè es parlava de reacció i no ha reaccionat ningú.

(...)

S’obre la caixa per a l’anonimat i es llegeixen els missatges. Tres persones s’apropen per intentar desxifrar un dels missatges, que costa de llegir. “Te ayudo? Lo he escrito yo”. Shhhh. Se suposa que ha de ser anònim. Però quan acaba la lectura dels missatges algú diu “No en falta una?” La meitat dels anònims ja tenen nom i ara es proposa també posar nom a la promoció de mòniques, com a l’escola. Es tracta de no ser les Mòniques del 2023-24 i poder ser els cargols.

(...)

Tot es mou. Els cossos i els objectes es desplacen d’un lloc a un altre. L’espai es profana i es reinventa. L’esmorzar de càtering es baixa del pis de dalt i es col·loca sobre una prestatgeria. Les boques engoleixen els croissants i els cubells de brossa engoleixen els objectes que ningú reclama.

(...)

L’Enric diu que això dels post-its és per fer-ho fàcil, no perquè sigui una dinàmica de post-its. Vale? Això és important. “Cuántas podemos poner?” li pregunten. “Solo era una, pero veo que nadie me está haciendo caso”.

(...)

Cau un post-it a terra i cau també el tema de si fer encàrrecs a altres gremis. S’aclareix que la federació de competències té a veure amb el que es vol fer, no amb el que se sap fer. Potser hauria d’anar acompanyada d’una federació d’incompetències. “No penso fer una pàgina web”.